Més coses oficialment preocupants que no fa gaire eren oficialment deliris de quatre científics malastrucs en busca d'atenció. Compteu quantes en porteu aquesta última dècada.
Es veu que era el "clan de los manolos": amigos para siempre.
En fi, no suporto el putu Odelay, la reivindicació discotequera campy i aquells hits impropis del genial músic blues-folk andergraun que admirava, però què collons, és un discàs.
L'èxit massiu de l'"Odelay" em va apartar definitivament de Beck, jo que tenia el "One foot in the grave" i l'havia vist a no recordo quin local de Travessera de Gràcia amb 20 persones més a molt tirar.
Després vaig haver d'escoltar "Mutations" pràcticament d'amagat, coses de joves idiotes.
Algun dia se'm reconeixerà la lluita diària per no posar-me apocalíptic.
Tocava això a les festes amb la guitarreta i força acceptació (no vegis la il·lusió que em va fer el "She's the one" de Tom Petty!). Beck, abans molaves!
elpais.com/quadern/
La celebración de la crueldad.
Hoy el Parlamento Europeo ha aprobado el Reglamento de Retorno y la derecha aplaudía así:
- Crear un ICE europeo
- Abrir Guantánamos
- Encerrar a niños y niñas
